martes, 6 de diciembre de 2016

La signatura.


"És el millor per a tots, avi. Els temps estan canviant. Les coses canvien, i també la forma de vida. Avui en dia, és el sector serveis el que importa, el que té més futur. Jo, ja veus, amb la feina als ferrocarrils ja vaig fent, però el meu fill, el teu nét, segur que tampoc seguirà els teus passos. Estic agraït al camp tot el que ens ha donat, ens ha sigut molt útil el temps que el vas treballar. Són molts esforços, però vas tirar endavant la familia i hem pogut gaudir de moltes coses gràcies a tu. Però ara ja no en fem res. A més, ens donen molts diners pel terreny. Penso que és una bona oferta, no la podem pas rebutjar. Mantenir aquest camp és egoïsme, quan amb els guanys de la venda faries feliços els teus fills, la teva familia. No pensaràs que t'hem portat de la residència temporalment, oi? No, et quedaràs amb nosaltres. T'estimem".

Aquestes darreres paraules del fill li van fer aixecar la mirada. No havien sonat en absolut sinceres. I el fill també ho va notar. Intentà arreglar la situació.

"Tu mateix, aqui tens el contracte. Penso que serà bo per a tots. Una inversió de futur".

Potser tenia raó. De fet, el futur que tenia el Sr. Pepet era molt poc. Potser viuria 4 anys més. I si passava dels 100 sortiria per tv3 rebent alguna que altra insígnia d'algun honorable per a l'Avi de Catalunya o alguna cosa així. Mentre pensava això, el seu fill restava expectant.
Finalment, el Sr. Pepet agafà el bolígraf, i veient la creu en llapis que el seu fill li havia deixat marcada, signà damunt.
Al fill se li van il.luminar els ulls.

"Gràcies, pare. Penso que has fet el millor per a tots". Agafà el paper i sortí de l'habitació.
"Vols dir que se n'ha adonat d'alguna cosa? - comentà la dona - Ni tan sols deu saber el que ha signat".

El vell va restar a l'habitació silenciosa, mentre una llàgrima queia per la seva galta, esperant que el temps, per fi, s'aturés.

Text: Lluís Grifé.

viernes, 11 de julio de 2014

Dos meses de "corrección" por una novela.

Leo en el diario El Mundo de hoy 10 de julio la noticia que explica que un teniente de las Fuerzas Armadas ha sido sancionado a dos meses de internamiento en un centro militar disciplinario al haber publicado una novela que narra corruptelas militares. Se ve que él mismo había denunciado inútilmente los mismos hechos que narra.

La disciplina militar es así. Existen los "conductos reglamentarios", que a veces son tan reglamentarios que no permiten denunciar estas acciones, o existen leyes "no escritas" con las que uno tiene que contar antes de hacer algo.

El militar en cuestión se llama Luis Gonzalo Segura, y ha sido muy valiente denunciando los hechos en un primer momento (porque él es una persona que cree en el ejército). Y al ver que todo quedaba en papel mojado, quiso publicarlo en forma de novela, cosa que encuentro muy congruente para poder dejar las cosas claras, aunque sea de manera ficcionada.

Soy antimilitarista convencido. No creo en el ejército, pero puedo perfectamente respetar y defender la posición de este teniente. Como en cualquier estamento, existen corruptelas, y el Ejército no es ninguna excepción. Y sí, yo hice el servicio militar, por si algún militar ya estaba pensando que no conozco de la misa la mitad de lo que se cuece en los cuarteles. Estuve un año y medio en el Ejército, y lo que ví no me convenció de que el estamento fuese tan perfecto como parece exteriormente.

Mi paso por el "glorioso Ejército" me permitió darme cuenta de muchas cosas, y una de ellas -la esencial y clave- es que el poder que se ejerce de manera indirecta. Las mismas Fuerzas Armadas manifiestan de manera pública que "el acoso laboral en el Ejército es una herramienta de mando". En mi experiencia como soldado y cabo más adelante, pude ver como ese poder "acosador" se ejercía desde los "veteranos"(soldados que levaban meses de mili) sobre los "bultos" (soldados recién llegados). Y todo ello con el beneplácito de la "vista gorda" por parte de los mandos.

He visto al comenzar mi andadura en el servicio militar cómo en el mismo tren de traslado, al bajar en una estación a hacer nuestras necesidades, se nos llamaba de Hijo de Puta para arriba. Se nos tildaba de inútiles a cada momento, supongo que para poder marcar su poder y de paso anular la voluntad propia. Era el objetivo, evidentemente, pero si tenías un poquito de cerebro te ibas dando cuenta de las cosas.

Llegados luego al destino, después de jurar Bandera, mientras te presentabas a los mandos "oficiales", se oía desde las ventanas del dormitorio como gritaban los veteranos: "Carne fresca" y "Bultos, ¡os vamos a matar!", entre otras perlas literarias. Y todo eso, perfectamente oído por los mandos. Los cachorros de la guerra esperando a su carnaza, nosotros.

La llegada al dormitorio, como no podía ser de otra manera, fue acompañada de insultos y la compra de las "perchas" de nuestra taquilla. Nos vendían las perchas de nuestros armarios, y había que pagarlas. Para dar ejemplo, unos cuantos veteranos apalearon a uno de nosotros, que se negaba a pagar. Evidentemente, pagamos.

No voy a explicar más cosas de manera explícita, pero puedo decir que hubo palizas, coacciones y vejaciones de todo tipo. Y quien se iba de la lengua pagaba, como ha sido el caso del teniente Luis Gonzalo Segura.

Puedes mirar hacia otro lado o denunciar. En nuestro caso, quien denunciaba era repudiado y machacado. Recuerdo a uno de los veteranos, al que se le ocurrió denunciar lo que hacían con nosotros. Mi sorpresa fue que incluso los "bultos", los novatos le dieron la espalda. Yo no. Y hoy, después de casi 30 años lo reconozco como un buenísimo amigo, leal y noble.

Y aquí es donde se me aparece también el teniente Luis Gonzalo Segura. Y de repente creo en él, creo en que lo que dice podría ayudar a este estamento a regenerarse por dentro, a tener gente más leal y noble. Pero esta noticia me está demostrando que el Ejército sigue haciendo patente, como dice el teniente, que "hay descerebrados entre nosotros". Y no sólo los que hacían y hacen estas acciones, sino los que las permiten. Eso no quita que haya conocido mandos ejemplares y buenísimas personas dentro de él.

Esta novela podría ser una buena guía para poder saber los errores que hay dentro del Ejército, y subsanarlos. Pero creo que ya es demasiado tarde. Quizás Democracia y Ejército son antónimos.

jueves, 10 de abril de 2014

Quan una imatge es manipula.

Vaig assistir, com altres anys, tant al World Press Photo de Perpinyà, dintre del Visa Pour L’Image, com a la presentació que es va fer al desembre a Barcelona de la mateixa exposició.

 Ja porto diversos anys comentant amb un bon col·lega, amic i molt bon fotògraf, Marc Mallol, el tema del retoc extrem de les fotografies. En un camp com el publicitari o artístic es pot arribar a entendre, però de cap manera en el periodístic.

Aquest any crec que s’han superat a sí mateixos. Han presentat una imatge guanyadora que ja ratlla la irrealitat. Normalment, dintre del World Press Photo, es manipulen moltíssim les imatges. L’eina “perfilador” de Photoshop és la més utilitzada amb diferència, però s’acostuma a abusar de moltes altres eines i filtres.
I com a mostra, un botonet: adjunto la imatge guanyadora i a sota una altra que va fer un altre fotoperiodista, aquest darrer potser amb menys contactes:
Paul Hansen
Naamar Oman

Com veiem, la diferència és abismal. Així com Paul Hansen ens mostra la realitat totalment alterada a base de tota mena d’artefactes, Naaman Oran ha mostrat la REALITAT tal i com és. Segurament ha “revelat” la imatge, però és que qualsevol imatge RAW, que és així com s’anomena al negatiu digital, ha de passar per aquest procés, de la mateixa manera que es fa en procediments fotoquímics analògics. Tot i això, d’una imatge a l’altre hi ha una gran diferència: l’honradesa.
Fausto Podavini.
Prou ja d’abusar de filtres, qualsevol imatge susceptible de portar un mínim excés de retoc hauria de ser automàticament desqualificada.

No estic en contra del punt de vista que pot adoptar un fotoperiodista. De vegades, hi ha algun tema que pot ser tractat amb un cert toc artístic, com fan de vegades els fotoperiodistes amb sensibilitat. És el cas de Fausto Podavini sobre el tema de l’Alzheimer.
Les seves imatges s’han impregnat de l’enfermetat i de la sensació de compartir el dia a dia amb aquesta situació. El resultat és d'una força i una poesia indescriptible. I això sense ser escabrós ni extrem.

Crec firmement que el fotoperiodisme, arribat ja a la majoria d'edat en el món digital, hauria de reflexionar, i molt, sobre la seva feina. I el World Press Photo també. Aquesta no és la primera fotografia "ultrarretocada" que ha presentat i premiat sense cap problema. Fa anys que això s'hauria d'haver aturat.

John G. Morris
Aquest passat setembre, al Visa de Perpinyà, es van presentar unes fotografies de John C. Morris que em van deixar bocabadat. Imatges de la Segona Guerra Mundial que finalment no s'havien publicat. Imatges que parlaven per elles mateixes, no mostrant interrogatoris sense llums de flexo il.luminant cares, sinó interrogadors americans acuclillats davant els seus interrogats a un portal del carrer, tranquil.lament asseguts. I
cares de nens-soldat alemanys que suposo que en aquell moment no era bo mostrar a les càmeres. Molts d'aquests nens-soldats van morir obligats pel règim nazi, i ningú no va fer res, perquè eren l'enemic.
Això també ens mostra, més de 60 anys després, que tant important és el que es mostra com el que no.

Per cert: ahir vaig tornar a anar a visitar l'exposició que sobre Joan Colom es fa al MNAC. Molt recomanmable. Ah, i sense retocs gratuïts!

Lluís Grifé.

Enllaços:

Visa Pour l'Image
Was the 2013 World Press Photo of the year faked?
Naaman Omar photos.
Fausto Podavini fotografies.
John G. Morris
Joan Colom al MNAC

martes, 29 de enero de 2013

Fotografia de vacances

Últimament trobava molts amics i estudiants que abans d'anar de vacances que em bombardejaven amb tota mena de preguntes en aquest sentit. no és per fer un lleig el que m'ha motivat a escriure aquest article, però d'aquesta manera m'estalviaré temps d'explicacions, i els faré entrar aqui perquè consultin tot allò que els amoïni. desprès, ja accepto preguntes.

Com a punt de partida he pres un article del número 187 de la revista Super Foto Digital, revista que tracta el tema fotogràfic molt sovint treient articles força interessants.

Quan fem un viatge, normalment la nostra intenció és que a través de les imatges que prenem poguem reviure l'experiència i compartir-lo amb els nostres familiars i amics. És important, per tant, ser clars i sintètica. Jo també he estat víctima de familiars armats de multitud de vídeos i fotos, recopilats sense cap criteri, formant tot un conjunt de material que ben bé es podria utilitzar per a torturar a un condemnat. Almenys en alguna trobada he tingut l'oportunitat d'assaborir un bon aperitiu  acompanyat de bona beguda, la qual cosa almenys et fa dissimular i fer una bacaina...

Dit això, la primera cosa que cal tenir en compte és que hem de pensar com si féssim una narració, documentar allò que veiem de la manera més clara possible. Allò que no surt NO EXISTEIX. Caldrà un criteri de selecció del que veiem i fotografiarem (quan tornem del viatge, el moment de seleccionar també serà important, de vegades allò que hem vist impressionant no ho sembla tant...) 

Aquests són els punts principals:


1.- Documentar-se: és important recopilar tota la informació possible del pais a visitar, des de dos punts de vista:
  • Geogràfic i de paissatge: veure fotografies dels llocs a visitar (de vegades millor que no, ens faria repetir les imatges...dependrà de la persona)
  • Tècnic: Assabentar-nos del clima que fa (referent a la humitat i temperatura - càmera estanca i tarjes Sandisk). També caldria saber la corrent que tenen (actualment gairebé tots els endolls serveixen, només tenir en cmpte l’adaptador anglès a Gran Bretanya i colònies. Tenir en compte també que l’equip haurà d’estar protegit de la sorra, l’aigua, la calor i el salnitre. Segons el preu de l’equip, ens podem plantejar assegurar el nostre material abans de viatjar. De vegades és millor deixar que et robin el material, si aquest es produeix a punta de pistola o de navalla i fa impossible la negociació amb l’assaltant.

2.- Fer fotografies, però sense tornar-nos bojos. És normal que la novetat faci que fem fotografies de manera indiscriminada, cal controlar-se. Al principi tindrem temptació de fer servir molt el zoom. A poc a poc ens adonarem que és millor treballar més en angular i distribuïnt millor les composicions. Això ens farà ser més propers (ideal per a compartir l’experiència amb l’audiència) i més agradables a la vista amb les composicions.


3.- No abusar de les fotografies sense ningú. És una experiència compartida i cal que els amics i nosaltres mateixos hi sortim. En el mateix sentit, cal que les persones que hi surtin estiguin dins el païsatge d’una manera no-artificial. (enquadrament, etc).


4.- Mitjans de transport. És molt maco poder compartitr les anades en els transports del pais, ja sigui aquest un cavall, un camell, un camió, vaixell o tren amb “solera” o qualsevol mitjà de transport fora del comú. Al fer fotografies des d’aquests mitjans cal utilitzar més l’angular i l’estabilitzador d’imatge.


5.- Visiteu mercats. Dóna una idea molt aproximada de les cultures de cada pais, i ens apropa a la població. De vegades podem tenir encontres de lo més curiós i agradable! Podem visitar no només mercats de menjar, sinó també tallers artesans o fires. Si en trobeu alguna, no perdeu la oportunitat.


6.- No oblideu els plans generals. Aquestes preses fetes des d’alçades, i fins i tot la vista des de la pròpia finestra, o inclús l’habitació, ens aportarà no només informació per a compartir, sino que farà que podem recordar molt millor l’experiència.

7.- Penseu abans de disparar. Observeu primer amb els vostres ulls, i a partir d’aqui decidiu el que és important. Cerqueu també el lloc des d’on fotografiar abans de disparar.


8.- Fotografia amb mal temps. És quan les fotografies poden sortir molt especials, donat que hi ha més saturació, tot i que caldrà protegir l’equip. Existeixen carcasses impermeables. En el cas de cameres blindades, si no plou molt no caldria. És recomanable tirar les fotografies en RAW, si això és possible. Aquest format ens permetrà “revelar” a casa la fotografia de manera més correcta de com ens reinterpreta la càmera en JPG. Això sí, anirà lligada a la capacitat del fotògraf per a treure-li el màxim profit.

9.- Tornar al lloc. De vegades, si tenim bon accés a un lloc emblemàtic i no ens ha fet el pes en la primera visita, podem fer una escapada a una hora diferent. Al ser diferent la llum, potser li trobem un altre “moment de llum” que faci que aquesta sublimi més que la primera que vàrem fer.


10. Ús del polaritzador. Ens dóna un nou punt de vista, saturant els colors i treballant els reflexes de manera selectiva. És una bona opció a l'odiosa tècnica del HDR.


11.- Nens. Normalment, es bo deixar que ells mateixos es situin. Passa sovint que els veiem en una actitud determinada. En aquests casos, s’ha de treu-re la camera i disparar, gairebé sense que se n’adonin. Han d’estar i sentir-se còmodes, si no surten forçats. Això també serveix per a la gent que normalment surt també forçada en fotografies de pose.




12.- Panoràmiques. Cada cop més, les càmeres inclouen aquesta possibilitat. En aquest cas, caldrà pensar a on començem i a on acabarem la nostra panoràmica. És bo agafar referències d’entrada i de sortida, perquè així farem que la sensació, en veure la imatge, sigui agradable.


13.- Personatges locals. És molt interessant comptar amb aquesta mena d’imatges, tant de gent que ens trobem i amb les quals intercanviem conversa, com aquells que ens cridin l’atenció. El respecte és la clau per a aconseguir-les.


14.- Festes, moviments i focs artificials. Aqui la clau serà la obturació. De vegades una imatge moguda d’una dansa tradicional o un esport local pot ser molt atractiu. La fotografia digital té aquesta avantatge, que ens permet fer proves amb diferents velocitats. Això també és aplicable als focs artificials.

Espero que us faci bon profit. Salut!!

lunes, 21 de febrero de 2011

Santes Creus amb una mirada nova/vella.

Fa pocs dies, un company de feina i bon amic em va fer un obsequi: una petita camera Rollei 35 alemanya, que es va començar a fabricar l'any 1966, és a dir que el model en qüestió té gairebé 50 anys, i segueix sent la camera mecànica més petita que hi ha hagut mai!!

Tot i això, i com podeu apreciar, aquesta petita però "matona" camera, gràcies a la seva mecànica de rellotgeria i la seva òptica sobèrbiament fabricada, fa d'aquest model una petita meravella de la tècnica, que a més funciona a la perfecció. La veritat, m'agradaria veure com funcionaran les cameres digitals actuals d'aqui a 50 anys...i en el cas que funcionin, a veure si serà possible posar-les en marxa: ni les bateries ni les tarjes de memòria com avui les entenem existiran, dintre del que s'ha anomenat "obsolescència programada", una mena d'espiral que ens obliga a anar renovant i llençant tot allò que fem servir, fet que assegura el manteniment d'aquesta societat capitalista.

Sigui aquest, doncs, un cant a la tradició. No des del punt ranci, sinó des del punt de vista dels fets: La càmera és del 1966. El rodet s'ha comprat l'any 2010, les fotografies es van fer fa només una setmana.

Les imatges parlen per si mateixes.

Feu clic aqui per a accedir a la galeria completa.

sábado, 28 de agosto de 2010

Flashmob al mercat de Calaf

El passat dia 28 d'agost, membres de la Guàrdia Pilosa de Pujalt van aconseguir l'atenció dels que en aquell moment eren al mercat de Calaf.

jueves, 13 de mayo de 2010

Tornem al món...

Han passat moltes coses des d'aquell 17 de desembre de l'any passat, quan vaig actualitzar el blog per darrer cop. Una crisi en tots els sentits que m'ha fet experimentar moltes sensacions. De molt dolentes, però també de molt bones. I es en els moments dolents que t'adones qui realment esta al teu costat. Molts amics han tornat a aparèixer, amb alguns fins i tot no havia tingut contacte des de feia anys.


La frase tant manida de "Qui te un amic te un tresor" mai ha estat tant certa.

A tots els que tinc al costat i m'han demostrat que l'amistat es incondicional, no paga peatges, no passa per complir unes normes, no passa per condicions sinequanom, sinó que es dona amb el cor i l'entrega sense esperar res a canvi, que permet que sense parlar ho diguis tot, simplement amb una mirada o el saber que hi ets.

A l'amic no se'l canvia, se l'accepta com es. Amb els seus defectes i les seves virtuts. El fet d'acceptar a l'altre es a on l'amistat agafa la seva real dimensió.

Gracies per acceptar-me tal i com soc.

Va començar la meva aventura emocional amb la mort del pare, pocs dies després de la darrera publicació al blog. Va seguir una experiència que no li desitjo a ningú, i va acabar ahir, amb la mort de la mare d'una amiga meva. Potser amb aixo s'ha tancat un parèntesi.

Avui he tornat a la feina. Tot sembla que torna a ser normal.

Però jo ja no soc el mateix.

jueves, 17 de diciembre de 2009

Abans de l'escena


Aquesta sèrie de fotografies, fetes una estona abans de sortir a actuar el passat dissabte al Teatre Sant Vicenç de Sabadell a l'obra "From London to Barcelona", descriuen força bé un moment clau de la vida del backstage.

Habitualment són moments de molts nervis i tensió, cosa que no es reflexa en aquestes imatges. De fet, els nervis hi eren, el que passa és que van per dins.

L'obra va anar fantàsticament bé, sense cap trasbals ni problema d'última hora.
I és que la professionalitat tant de les actrius com dels músics van estar a l'alçada, com és habitual.

Enhorabona als artistes.

Si voleu accedir a la sèrie sencera del meu flickr, feu clic aquí.

viernes, 27 de noviembre de 2009

LA MORT D'UN SOLDAT


Aquesta fotografia correspon a una de les primeríssimes imatges de fotoperiodisme al front de guerra. És real, però sobretot ens fa pensar en la famosa imatge que va captar Robert Cappa a la guerra Civil, concretament al front de l'Ebre. La diferència fonamental és que el fotoperiodista no va fer servir una camera de tamany reduït, sinó una de plaques, cosa que afegeix, si més no, un punt de dificultat a la presa. Penseu que les càmeres de l'any 1916 pesaven diversos quilos, i el sistema telemètric i d'enfoc no estava gens automatitzat! Un mèrit per al fotògraf, que aconsegueix que el dramatisme de l'escena estigui nu de qualsevol mena de morbositat. Diria que inclós té alguna cosa de pictòric, tot i el seu dramatisme. Postromàntic, potser?

Noves imatges de Londres


Us adjunto aquestes dues imatges més que he penjat al meu flickr. Ens mostren un Londres diurn, més proper i un punt irònic en la foto de Picadilly. La veritat és que estaba amb moltes obres, tot i que no arriba a la magnitud que tenim a Barcelona i Sabadell.

Per a veure la meva galeria a Flickr, feu clic aquí.



jueves, 5 de noviembre de 2009

Londres de nit.

Aprofitant que la germana d'una bona amiga ha marxat de nou cap a Londres, publico aquestes dues relaxades imatges de la capital del musical.
Les dues imatges són d'aquest estiu, i encara que falta retocar detalls, crec que es respira la calma i tranquilitat del riu Thames, dins d'una ciutat molt especial.
La veritat és que feia bastant que no hi anava, i vaig poder aprofitar i anar de musicals, veient "Avenue Q", "Wicked" i "Hairspray".
De fet, arran de l'estiu passat va sorgir un recital que ara podeu gaudir a Barcelona i voltants. De moment, només Terrassa i Sabadell l'han pogut veure, però aviat en sentireu, d'aquest projecte.
Per a més informació sobre l'espectacle, feu clic aquí.
Bona nit, i bon viatge!!


lunes, 2 de noviembre de 2009

Islantilla, paradís de la llum.


Aquesta sèrie de fotografies formen part d'una preparació que vaig fer per a un curtmetratge, el guió del quan va guanyar el 1er Festival de Cine Inédito de Islantilla, a Huelva. El curt s'anomenava "La soledad absoluta de Henry Chinasky", i mai va ser rodat.

Aprofitant un viatge de localització per al curt, l'any 2001 vam anar el director, Daniel Farriol, i jo mateix com a director de fotografia, per a veure els escenaris a on es podria dessenvolupar l'acció.

Em va sorprendre moltíssim la qualitat de llum que hi ha al sud, plena de cromatismes que variaven a cada moment del dia.

Tot i que no es rodés (el que dóna una imatge molt real del que és portar a terme un projecte, encara que es tracti d'un curt), la experiència ens va aportar aquestes imatges tant precioses. Gaudiu.

Per a veure la meva galeria a Flickr, feu clic aquí.
 
Per a informació sobre Daniel Farriol i el projecte, http://www.latravesiafilms.com/
 

martes, 27 de octubre de 2009

La Plaça Sant Felip Neri, al cor de Barcelona



Passejant amb els alumnes de fa dos anys, fent una pràctica de fotografia nocturna amb el meu trípode, vaig perdre'm pels racons del Barri Gòtic al costat de la Catedral. La meva sorpresa és que, a poc a poc, vaig arribar a un destí que em va portar records d'altres llocs...

Passada una arcada, vaig observar una esglèsia, i a la façana unes marques , com les que havia vist ja feia 15 anys a Bòsnia. De seguida ho vaig identificar com a marques de metralla. El que no entenia és que hi feien allà.

El passat, de vegades, fa males passades. I fa que ens oblidem d'ell. "La guerra", vaig pensar de seguida. La guerra de feia ja 70 anys es tornava de sobte en un present esgarrifós.
Consultant infomació del  moment del bombardeig, el 30 de gener de 1938, coincidia amb un diumenge. I els nens eren jugant al carrer, com sempre, és clar. Durant dues hores i vint minuts, els avions no van deixar de bombardejar Barcelona, i a la plaça hi van morir 42 persones. Vint d'elles eren nens.
Si cerquem informació d'encara fa més temps, sabrem que en aquesta plaça hi enterraven els que executaven a la forca. O sigui que a sota d'aquesta plaça també n'hi ha, d'història...

Descanseu tots en pau, la plaça és tranquila.

Si voleu més informació, feu clic aquí.


jueves, 22 de octubre de 2009

Un link per a entendre "La ayuda de escritorio" de Windows


Feu clic aquí, i veureu un vídeo molt interessant de com obtenir "Ayuda de escritorio" en Windows.

Avui apareix el Windows 7!!!  Bona sort als que s'arrisquin!!

lunes, 19 de octubre de 2009

Tren de Sòller


Un ferrocarril que des del 1912 fa el seu lent recorregut entre Palma de Mallorca i el poble de Sòller.

Tot i haver-se constrüït un túnel que travessa la Serra de Tramontana i ara comunica les dues poblacions d'una manera rapidíssima, aquest tren continua desafiant al temps i a la velocitat, mantenint el seu encant i personalitat davant la vida atrafegada que el rodeja.

Recorregut de 27,3 Km. no recomanat per a cardíacs i estressats, no precisament per l'alta velocitat. Agafeu una bona lectura, o gaudiu del paisatge.


Si voleu més informació: http://www.trendesoller.com/es/cms.php